Què no és la custòdia compartida?

La custòdia compartida en poc temps ha esdevingut un concepte molt utilitzat i que ha entrat de ple en el dret de família en la seva vessant més pràctica. Sovint en converses mantingudes amb clients i fins i tot advocats, pot detectar-se una visió del que és la custòdia compartida allunyada de la jurisprudència i fins i tot de la mateixa llei. D’aquí que aquest post intenta explicar què no és la custòdia compartida, fruit d’equívocs o falses percepcions que solen reproduir-se entorn de persones immerses en procediments de dret de família. Podríem dir que la Guarda i custòdia compartida no és:

1.- Una forma d’evitar pagar una pensió d’aliments.

Habitualment quan s’acorda un sistema de guarda compartida també s’acorda que les despeses que provoca el sosteniment dels fills en comú seran assumits directament pels progenitors quan exerceixin la guarda, sense necessitat d’establir una pensió d’aliments. Però el fet que sigui habitual no vol dir que si s’estableix una custòdia compartida, no pugui establir-se una pensió d’aliments a favor del progenitor més desafavorit econòmicament. La contribució a les despeses dels menors serà desigual si els recursos econòmics dels pares també és desigual. Per entrar en detall podeu consultar aquest post, la custòdia compartida i la pensió d’aliments.

2.- Una fórmula matemàtica de repartiment del temps.

La custòdia compartida ha de permetre que fills i pares, tot i no conviure tots junts, poden passar el temps suficient per no devaluar la seva relació paternofilial. No es tracta d’establir mecanismes on el temps d’estada dels fills amb el pare o la mare sigui idèntic al 50%. Cada família per diferents circumstàncies, horaris laborals, escolars, activitats extraescolars…. pot establir un sistema de custòdia compartida que s’adapti al que més els convé, sense necessitat de què el temps d’estada amb cadascun d’ells sigui clavat.

3.- El guanyar o perdre en un judici.

Sovint es fixa tenir una custòdia compartida com un objectiu, a la inversa també sovint es fixa com a objectiu que la guarda la tingui només la mare. Malauradament, enmig d’una crisi familiar, que s’estableixi o no una custòdia compartida pot veure’s com guanyar o perdre quan la realitat és que en un conveni de mutu acord o en una sentència contenciosa pot prescindir-se d’utilitzar aquesta expressió. També explicitar que existeixen un munt de situacions intermèdies on el repartiment del temps desborda el propi d’una guarda monoparental sense que arribi a ser al 50% entre pare i mare. En aquests casos, materialment, és indiferent definir el sistema de guarda d’una manera o d’una altra. Tot i que a aspectes fiscals o de sol·licituds d’ajudes socials tenir atribuïda la guarda pot comportar algun benefici.

4.- Complicar la vida als fills.

Hi ha qui associa un règim de custòdia compartida amb anades i vingudes constants dels fills d’un domicili a l’altre, com si la custòdia compartida fos una complicació a evitar. La meva opinió és que els fills s’adapten fàcilment a un sistema de custòdia compartida si quan estan amb el seu pare o mare estan bé, se senten segurs i es cobreixen les seves necessitats afectives i materials. Les incomoditats de les anades i vingudes sempre seran un mal menor comparat amb perdre com a referent un pare o una mare.

5.- Un concepte tancat.

Per més que sigui habitual fórmules de repartiment del temps per setmanes alternes, 2+2+3…. La realitat és que en la llei no es defineix cap forma predeterminada de repartiment del temps, sinó que insistentment es busca adaptar les mesures que han de regir les relacions paternofilials al benestar del menor, de manera que caldrà entrar en saber quines són les seves circumstàncies i ajustar la forma d’exercir la guarda al seu interès. Cada família hauria de trobar la forma més beneficiosa d’exercir la guarda, sense tancar-se al que és habitual o a fórmules estàndard.

Autor: Marc Trayter i Vilagran. Advocat.