Animals de companyia i divorci.

En els darrers anys ha augmentat una sensibilitat animalista que també s’ha traslladat en la pràctica jurídica. Ja no és estrany ni sorprenent en el marc d’una separació o divorci tractar l’assumpte dels animals de companyia, ja sigui un gos o qualsevol altra mascota.

Acords sobre el gos o mascota.

Tot i que legalment els animals ja no son coses, sinó ser vius dotats de sensibilitat, sovint pot veure’s en una sentència o conveni regulador de divorci el repartiment d’un gos com un objecte, amb o sense discussió sobre la seva titularitat. Atès que la titularitat formal a nivell administratiu pot no coincidir amb la realitat, és a dir, pot constar la titularitat del gos o animal de companyia a nom d’un persona però tractar-se realment d’una mascota cuidada i estimada per igual per les dues persones que es separen o fins i tot per una persona diferent a la que consta administrativament, pot acordar-se en el marc d’un divorci el canvi de titularitat del gos.

Pel cas de que ambdós persones que es separen vulguin mantenir, dins de les possibilitats que imposen la separació, un vincle amb la seva mascota, pot acordar-se un règim de visites o un sistema de custòdia compartida, ja sigui per setmanes o mesos alterns. També pot acordar-se el repartiment de les despeses que implica el seu manteniment.

Jurisprudència sobre la obligació de tenir cura del gos o mascota.

El que vol tractar aquest post és sí un cop produïda la separació, es pot obligar a un dels dos membres del matrimoni o parella de fet a assumir algun tipus de responsabilitat envers la mascota. Sovint un dels dos es queda la mascota, amb tot el representa a nivell de cuidar-la diàriament, gestionar les vacances i, molt especialment, les despeses d’alimentació i veterinari. Pot el que es queda la mascota reclamar ajuda o una contribució econòmica a l’altra?

Per això ens fem ressò de la sentència de secció 12 de l’Audiència Provincial de Barcelona, de 14 de juny de 2018:

“No és controvertit que el gos és de titularitat formal de la Sra. Santiaga encara que va ser adquirit per ambdues parts (minut 44 de la vista) i abans del naixement de la menor. Doncs bé, cal diferenciar el pronunciament d’aquells casos en què ambdues parts interessen la cura i atenció de la mascota havent-se arribat a regular fins i tot amb caràcter excepcional dins del procés de família un “règim de visites” acollint la mascota els cuidadors als seus respectius domicilis.

Aquest no és pas el cas. La mascota és atesa per la Sra. Santiaga i el Sr. Segismundo, més enllà de moments puntuals o requeriments de la menor en l’acompanyament en temps de custòdia o acord entre les parts, rebutja la seva cura, cura a què no es pot obligar no podent així desplaçar la responsabilitat d’atenció de l’animal ni habilitant incidents d’execució eventuals que excedeixen l’àmbit del procés de família en no haver-se ni tan sols pactat per les parts. No s’ha acreditat altrament una vinculació de la mascota amb la filla més enllà de la normal, ni l’exigència d’aquest desplaçament material en benefici de la menor tal com al·lega la Sra. Santiaga, havent-se posat ja de manifest per aquesta en la contestació a els fets nous invocats pel Sr. Segismundo problemes en la cura de la mascota que no han de ser assumits o resolts per un Tribunal en l’àmbit estricte d’un procés de família i de les conseqüències de la ruptura de l’enllaç matrimonial.

Si les parts en el conflicte familiar no volen o no poden atendre la mascota poden acudir a institucions on li donin les cures precises o regalar-lo a un tercer, però no es pot imposar una càrrega en el context de la crisi familiar en excedir l’àmbit de aquest procediment».

Autor de l’article Marc Trayter Vilagran, Advocat. Foto del post via Flickr de Luis Marina