La pensió d’aliments i la custòdia compartida

Existeix la creença que en el sistema de custòdia compartida no existeix l’obligació de satisfer una pensió d’aliments a l’altre progenitor per tal de contribuir a les despeses dels fills en comú. Encara que habitualment això sigui així, la realitat és que no existeix cap fonament legal que sustenti aquesta creença sinó que judicialment i en determinats supòsits pot acordar-se igualment una pensió d’aliments, per més que també s’acordi un sistema de custòdia compartida.

És fals el mite que en una guarda i custòdia compartida tot ha de ser al 50%, incloent-hi la contribució a les despeses dels fills.

D’acord amb l’art. 233-10 del Codi Civil de Catalunya, la forma d’exercir la guarda no altera l’obligació de contribuir al manteniment dels fills i d’acord amb l’art. 237-9 la pensió d’aliments cal fixar-la atenent al binomi necessitat-possibilitat, és a dir, a les necessitats de qui ha de rebre els aliments i als mitjans econòmics de qui ha de satisfer-los. Així doncs, tenint en compte que l’obligació de mantenir els fills existeix sigui quin sigui el règim de guarda i sabent que un dels factors per fixar la pensió d’aliments és la capacitat econòmica de qui ha de pagar, podrà fixar-se una pensió d’aliments si existeix un desequilibri clar en els mitjans de vida d’ambdós, encara que s’estableixi la custòdia compartida. A més, existeix un corrent doctrinal que raona que si existeix un desnivell econòmic important entre els pares, els fills no tenen per què patir-lo amb privacions quan conviuen amb el progenitor més desafavorit econòmicament, ni tampoc es considera adequat que un nivell de vida més alt amb un dels progenitors influeixi en les preferències dels menors.

La fixació de percentatges diferents al 50% en la contribució a les despeses dels fills depèn de la documentació econòmica de que es disposi.

Tot i això, en un sistema de custòdia compartida un dels pares pot contribuir més en les despeses dels fills sense necessitat de satisfer una pensió d’aliments. Estem pensant en els casos més habituals, a on les despeses dels fills es carreguen en un compte en comú dels pares, el qual es va nodrint amb aportacions mensuals. En aquest cas els ingressos que s’efectuïn en aquest compte poden ser proporcionals a la capacitat econòmica dels pares, per exemple, en lloc d’abonar cadascú el 50%, el que té més ingressos podria abonar el 60% i el que en té menys el 40%. La fixació d’aquests percentatges pot ser fruit d’un acord entre els pares. En cas de fixar-se de forma contenciosa per un jutge, aquests percentatges es fixaran després d’analitzar tota la documentació econòmica possible, tan la que han aportat les parts al procediment de divorci o separació com la informació que ha obtingut el jutjat consultant les bases de dades d’hisenda o d’altres organismes públics.

Acords per adaptar-se a cada separació.

En altres casos, en lloc de fixar percentatges, un dels progenitors pot assumir el pagament directe d’algunes despeses com per exemple menjador escolar, mútues mèdiques, escoles privades, activitats extraescolars ordinàries o determinades activitats extraescolars que poden considerar-se un luxe. També cal tenir present que l’atribució del domicili familiar a un dels progenitors quan aquest domicili és propietat d’amdbós, cal considerar-la com una contribució al sosteniment dels fills per part del progenitor que tot i ser propietari d’un habitatge no en pot gaudir.

La contribució econòmica dels pares en un sistema de custòdia compartida cal abordar-la amb flexibilitat, adaptant-la al cas en concret, tenint present que aquesta serà igual si a més del temps d’estada dels fills amb cada pare també és igual la capacitat econòmica dels progenitors. En cas contrari, cal buscar la solució que millor s’adapti en cada cas.

Autor del article Marc Trayter i Vilagran, advocat. Fotografia del post via Flickr (Pictures of money. CC BY 2.0)