Preferència de la guarda i custòdia compartida en la llei.

El Llibre II del Codi Civil de Catalunya relatiu a persona i família va entrar en vigor l’1 de gener de 2011. En ell s’establien diferents novetats i una d’elles va ser el redactat de l’art. 233-8. Partint de la premissa que un divorci o separació no altera la responsabilitat que un pare o mare té envers els seus fills, s’estableix que la responsabilitat parental té el caràcter de compartit i, en la mesura que sigui possible, s’ha d’exercir conjuntament.

Article 233-8. Responsabilitat parental

1. La nul·litat del matrimoni, el divorci o la separació judicial no alteren les responsabilitats que els progenitors tenen envers els fills d’acord amb l’article 236-17.1. En conseqüència, aquestes responsabilitats mantenen el caràcter compartit i, en la mesura que sigui possible, s’han d’exercir conjuntament.

El redactat d’aquest article s’ha interpretat com un posicionament legal a favor de la custòdia compartida. Tot i que si acceptem que responsabilitat parental i pàtria potestat són termes equiparables, no és cap novetat el repartiment per igual de les obligacions envers els fills.

La Sentència de 14 de juliol de 2015 de la Secció Primera de l’Audiència Provincial de Girona, clarament explicita que en l’art. 233-8 el legislador català ha establert com a criteri preponderant la custòdia compartida. Així i tot, expressament afegeix a continuació que aquesta igualtat és en drets i en obligacions, no en un repartiment matemàtic del temps en què es distribueix la guarda, ja que un repartiment igualitari dels períodes d’estances dependrà de les circumstàncies concretes de cada cas.

De forma més planera, podem concloure que no existeix cap previsió legal que indiqui com s’ha d’exercir la guarda, sinó un reconeixement de què pare i mare tenen les mateixes obligacions envers els fills i, si és possible, aquestes obligacions s’han d’exercir amb igualtat. L’expressió “en la mesura que sigui possible” indica que si un jutge ha de fixar un sistema de guarda, haurà de valorar tot l’entorn del menor i establir el que sigui més beneficiós per ell, si es possible un sistema de custòdia compartida igualitari entre pare i mare, però no té cap obligació de fer-ho. La prioritat que li fixa la llei al jutge és l’interès del menor, el qual en alguns casos pot aconsellar atribuir la guarda a la mare o al pare, si bé el que es prefereix és la custòdia compartida.

Article 233-8. Responsabilitat parental
 3. L’autoritat judicial, en el moment de decidir sobre les responsabilitats parentals dels progenitors, ha d’atendre de manera prioritària l’interès del menor.

Des d’un punt de vista teòric s’ha entès que un sistema de guarda monoparental acaba desdibuixant el paper del progenitor no custodi, provocant una pèrdua perjudicial pel menor. També existeix la presumpció de què pare i mare estan capacitats per igual per tal d’exercir la guarda, d’aquí un posicionament legal a favor de la custòdia compartida fixant-la com a preferent, ja que s’haurà d’establir sempre que sigui possible. Però convé no oblidar que les decisions que afecten un menor s’han de prendre després de valorar les seves circumstàncies personals, quins son els seus interessos i fixar finalment el que sigui més beneficiós per ell, no pels seus pares.

Autor de l’article Marc Trayter Vilagran, Advocat.