Custòdia compartida: Beneficis i perjudicis vist per un advocat.

Sovint en el moment de la separació entre els pares es planteja el dubte de si el sistema de custòdia compartida és beneficiós o perjudicial pels fills en comú. Hi ha qui opina que un sistema de custòdia compartida implica molta confusió i inestabilitat en els menors ja que passen a tenir dos domicilis i dos nuclis familiars diferenciats. Mostrant-se partidaris de que els infants tinguin un sol cuidador, entenent que un sol cuidador pot aportar més seguretat i estabilitat als fills. A més, es refereixen als menors immersos en un sistema de custòdia compartida com a “nens maleta”.

Personalment crec que és obvi que a ningú li interessa que un nen tingui encara més complicats els seus horaris o rutines, però l’alternativa al sistema de custòdia compartida és un sistema de custòdia monoparental a on els fills afebleixen, i molt, el vincle amb un dels seus pares. Els perjudicis que pugui causar un sistema de custòdia compartida deriven de la incomoditat que representa pels fills que els seus pares ja no visquin junts, de la separació per si mateixa, però aquesta dificultat sempre serà un perjudici menor que perdre un dels seus pares com a referent en la seva vida. No és pot tenir una relació real com a pare o mare sense passar temps amb els fills. Aquest ha de ser l’objectiu d’un sistema de custòdia compartida que és molt més que no un càlcul matemàtic de repartiment del temps. Es tracta que la separació no impliqui el sentiment de pèrdua d’un dels dos pares. D’aquí que el Codi Civil de Catalunya adopti la custòdia compartida com a sistema preferent alhora d’exercir la guarda dels fills en comú. No seria lògic pretendre una societat igualitària i mantenir els rols de pare i mare ancorats en una societat del passat. La consolidació de la custòdia compartida sorgeix de l’adaptació del dret de família a la realitat social actual i a la interpretació que el més beneficiós pels fills en comú és que pare i mare s’involucrin per igual.

Tot i així, la realitat ens ensenya que el raonament anterior és possible quan pare i mare tenen les mateixes capacitats parentals i la mateixa disponibilitat envers els fills. Són molts els matrimonis o parelles de fet on pare i mare no exerceixen de forma paritària ni equitativa la criança dels fills, ja sigui per manca de capacitat, d’interès o per obligacions laborals.

Baixant del camp teòric al pràctic, hi hauran casos en que la custòdia compartida serà clarament inviable, ja sigui per la distància entre els domicilis dels pares, per incompatibilitat d’horaris laborals d’un dels pares amb la criança dels fills, per manca de vincle efectiu dels fills amb un dels progenitors… Però no obstant això, en d’altres casos el sistema més natural i beneficiós serà el de custòdia compartida el qual, com deiem, s’ha consolidat com a preferent. El que realment ha de primar sempre és l’interès del menor, les seves circumstàncies i personalitat, actuar sempre pensant en el seu benestar. De la individualització i concreció és d’on ha de sorgir el millor sistema de guarda, en alguns casos serà monoparental i en d’altres compartida.

Autor de l’article Marc Trayter Vilagran, advocat. Foto del post via  Flickr de Jason Mrachina