Quatre mites sobre els divorcis.

L’any 2016 van entrar als jutjats catalans 18.632 procediments de família, aquesta xifra inclou tant procediments de comú acord com contenciosos, separacions, divorcis o nul·litats matrimonials. Aquest volum d’assumptes converteixen els procediments de família en relativament comuns i populars, produint tot un munt de converses en les quals poden detectar-se com a mínim quatre mites:

1.- «Les dones s’ho emporten tot».

Sovint sembla oblidar-se que el règim econòmic matrimonial predominant a Catalunya és el de separació de béns, el qual només opera per protegir al cònjuge més vulnerable en supòsits concrets, en cap cas, per traspassar la meitat del patrimoni d’un cònjuge a l’altre.

2.- «Els divorcis són molt cars».

Divorciar-se no té per què ser car i menys si prèviament s’ha signat una fulla d’encàrrec. El que és car és mantenir una lluita oberta amb la exparella als jutjats. Sovint s’interposen denúncies i demandes que només fan que donar peu a altres denúncies i demandes, acumulant-se els procediments oberts als jutjats i desgastant emocionalment a les parts. Mantenir una guerra als jutjats amb la exparella sí que és car, ja que pot comportar mantenir diversos procediments judicials oberts que es perllonguen en el temps. D’aquí la importància de saber què és guanyar en un procediment de família. Tot i això, les parelles que són capaç de resoldre els seus assumptes d’una manera civilitzada i ordenada, no han de témer pels costos d’un divorci.

3.- «Els nens sempre es queden amb les mares».

La societat està avançant lentament cap a un model més igualitari però jurídicament amb relativament poc temps s’han produït canvis profunds en la terminologia (pàtria potestat vs. responsabilitat parental) o cap a la custòdia compartida. El Codi Civil de Catalunya aposta per un exercici compartit de la responsabilitat parental i, si no es demostra el contrari, pare i mare estan capacitats per igual a l’hora d’exercir la guarda dels seus fills. Per tant, no existeix cap norma que atorgui la propietat dels fills a la mare. De no existir acord entre els pares, caldrà fer un esforç per acreditar quin és el millor sistema de guarda pels fills, ja que actualment no es pot donar per fet que s’atorgarà la custòdia en exclusiva a la mare.

4.- «Tot ho faig pel meu fill».

En els procediments de família en què existeixen menors implicats, sovint el centre és un menor vulnerable al conflicte. Totes les parts diuen actuar en interès del menor, però que realment ho facin és una altra qüestió. El que realment és útil i necessari és argumentar i detallar les mesures més adients al cas, explicar bé tots els condicionants de l’assumpte i fugir d’expressions maximalistes. El que realment compta és el comportament i les accions de les parts, que demostren si realment es busca el benestar dels fills o el propi.