El divorci o la separació a la tercera edat.

L’augment de divorcis i separacions ha provocat que aquests no només es donin en matrimonis de poca durada o entre gent jove sinó que arriba a tot tipus de matrimoni i edats. Passats els 60 anys o entre pensionistes, també es donen divorcis que solen tenir especificitats o punts en comú propis de la situació econòmica i familiar en què es troba qualsevol persona en aquest període de la vida.

Les consultes o assessorament que es demana en aquesta situació sol centrar-se en l’aspecte econòmic, ja que els fills solen ser majors d’edat i la seva guarda o sosteniment no és punt de conflicte. En canvi si que ho poden ser aspectes relacionats amb el sosteniment personal un cop produïda la separació entre persones que són pensionistes o amb un desequilibri patrimonial molt marcat. Malauradament no és infreqüent que en comprovar que no es disposen de recursos econòmics suficients per mantenir-se econòmicament, la dependència econòmica fa inviable des d’aquest punt de vista la separació o divorci. Tot i això, com a resultat d’un divorci es poden prendre judicialment o de mutu acord mesures econòmiques de protecció pel cònjuge més desafavorit, les principals a tenir en compte són les següents.

Prestació compensatòria indefinida.

La prestació o pensió compensatòria es pot definir com una mesura de solidaritat post matrimonial en què aquell cònjuge que mantingui una certa capacitat econòmica tot i el divorci, ha de contribuir a que l’altre pateixi la davallada econòmica menor possible comparat amb el nivell de vida que gaudia durant el matrimoni. La prestació compensatòria sol tenir forma de pensió que ha de pagar el cònjuge amb més capacitat econòmica al més desafavorit. D’acord amb el codi civil de Catalunya la prestació compensatòria ha de tenir caràcter temporal, aquest caràcter temporal fixat en la llei pot tenir com a excepció el cas de persones pensionistes.

Quan es donen els pressuposits per acordar una pensió compensatòria, si es raona suficientment, el jutge pot acordar que aquesta no sigui temporal sinó de caràcter indefinit, ja que quan una persona és pensionista, la seva capacitat econòmica difícilment varia en el temps i per raons d’edat, no és previsible ni exigible que trobi una font d’ingressos.

Com a exemple citem la Sentència de la Audiència Provincial de Girona, secció 2a de 06/11/2017:

« “… hem declarat en una reiterada jurisprudència aplicant la nova normativa del CCCat – sentències del TSJC 76/2014, de 27 de novembre ; 21/2015, de 9 d’abril ; 46/2015, de 15 de juny , 75/2015, de 29 d’octubre i 20 febrer 2017 -, sent la limitació temporal de la pensió el principi o la regla general i l’atorgament amb caràcter indefinit l’excepció, cal motivar l’esmentada excepcionalitat i com a excepcionals hem de considerar les circumstàncies que s’aparten del que és ordinari, o que es produeixen rares vegades. … . La seva concessió de forma indefinida obliga els tribunals d’instància a exposar les raons per les quals s’entén que es tracta de circumstàncies excepcionals i el seu criteri no és revisable en cassació llevat d’arbitrarietat o irraonabilitat. I hi afegíem que només es pot establir una permanència de la pensió per un temps indefinit quan en el cas concret es doni una potencialitat real i acreditada que el beneficiari, com a conseqüència de les seves circumstàncies personals (edat, estat de salut, formació professional, possibilitats d’adquirir ajuts públics, etc.) i de l’absència de patrimoni, no podrà assolir, en un termini més o menys llarg, aquella autonomia pecuniària de la qual hagués pogut gaudir si no hi hagués hagut el matrimoni, i que li permeti subvenir a les seves necessitats.” Situació que es produeix en el cas examinat en què la beneficiària que ha conviscut gairebé 40 anys amb l’obligat al pagament, és jubilada, amb una magra pensió de jubilació, i necessita de la pensió pactada per mantenir les seves necessitats d’habitatge de la qual manca al mantenir l’ús exclusiu i indefinit sobre l’habitatge familiar el cònjuge deutor, responent la pensió a aquesta raó de disposició també indefinida d’habitatge mitjançant un lloguer, que els litigants van acordar en l’àmbit de la seva lliure voluntat i van ratificar judicialment, sense que s’hagin donat els supòsits de l’art. 233-18 CCCat, per procedir a la rebaixa de la pensió, que injustificadament se sol·licita.»

Atribució del domicili familiar.

En el moment de la separació, el cònjuge més desafavorit pot sol·licitar l’ús del domicili familiar, amb l’obligació de l’altre cònjuge de canviar de domicili. La llei també estableix que l’ús del domicili familiar és temporal. Tot i això, el Codi Civil de Catalunya permet que, abans d’esgotar-se l’ús temporal de l’habitatge familiar, pugui sol·licitar-se una pròrroga si les circumstàncies ho aconsellen. En altres supòsits, si la titularitat de l’habitatge és compartida, el més procedent pot ser dissoldre aquesta situació de copropietat per tal que amb l’equivalent econòmic de la meitat indivisa es pugui costejar el cost de la vida.

Pensió de viudetat.

La pensió de viudetat és un altre aspecte que sovint es consulta en aquesta situació, atès que és evident que en produir-se el divorci un dels cònjuges pot perdre una font d’ingressos pel futur.

La realitat és que els requisits per obtenir la pensió de viudetat poden variar al llarg del temps. Actualment són requisits exigibles perquè el cònjuge separat o divorciat pugui accedir a la pensió de viudetat els següents:

• No haver contret nou matrimoni, ni haver constituït parella de fet.

• Ser creditor de pensió compensatòria, establerta per haver-li produït la separació o el divorci un desequilibri econòmic, i que aquesta pensió s’extingeixi per la defunció del causant.

• En el cas que la quantia de la pensió de viduïtat fos superior a la pensió compensatòria,la pensió de viduïtat es reduïrà fins l’import de la pensió compensatòria.

Autor de l’article Marc Trayter i Vilagran, advocat. Fotografia del post via Flickr.