Règim de visites per fills de 16 anys o adolescents. Poden ser lliures?

Quan existeixen fills de 16 anys o adolescents implicats en una separació o divorci, alhora de redactar un pla de parentalitat o conveni regulador es planteja sovint que el règim de visites pugui ser flexible i si és necessari establir quan i en quines hores el menor estarà amb cada progenitor, doncs aquest té una tendència natural a estar en cada moment amb qui prefereix o interessa. A ningú se li escapa que un noi o noia de 15, 16 o 17 anys, pot preferir els caps de setmanes estar amb els seus amics o realitzar altres activitats de lleure que condicionen anar a casa del pare o de la mare per portar-les a terme. En altres casos, estils d’educació més estrictes o exigents amb els adolescents, poden comportar que els menors prefereixin a l’altre progenitor més flexible, comprensiu o menys exigent. El menor pot entrar en conflicte amb un progenitor si aquest no accepta poca dedicació als estudis, mals hàbits o manques de respecte, provocant que el menor prefereixi l’altre progenitor. En altres casos, es fixen règim de visites a favor d’un progenitor que en realitat té poc interès en complir-los, donant-se el cas que es fixa un règim de visites que se sap que no es portarà a terme.

Essent notori que als 18 anys els fills poden decidir lliurement amb qui van a viure i el temps d’estada amb cada progenitor, sembla lògic que als 16 o 17 anys aquests puguin intervenir en decidir no només el règim de guarda sinó també en la concreció d’un règim de visites.

Jurisprudència sobre la necessitat de concretar un règim de visites per fills propers a la majoria d’edat.

La sentència de 26 de setembre de 2014 de la secció 12 de l’Audiència provincial de Barcelona, tracta el cas d’un adolescent de 16 anys i 7 mesos que en l’exploració judicial va manifestar que no volia relacionar-se amb la seva mare, amb la qual mantenia discussions, no es preocupava del seu rendiment escolar i a més li impedia relacionar-se amb el seu entorn patern. En el moment de l’exploració, el menor va manifestar que ja portava mesos sense contactar amb la seva mare, sense ni tan sols mantenir trucades telefòniques pel seu aniversari o Nadal. Dins aquest context, els magistrats van fixar en sentència que el fill s’ha de relacionar amb la seva mare, amb l’ajuda del pare i tractament psicològic si fos necessari, però no va fixar un règim de visites coercitiu que el menor no desitja. En aquest cas, no es va concretar cap règim de visites.

La sentència de 30 d’octubre de 2018 de la secció 12 de l’Audiència de Barcelona, resol el recurs d’apel·lació d’una sentència en que establia un règim de visites en que el menor podia relacionar-se amb el progenitor no custodi, en aquest cas el pare, en la forma, freqüència i manera que el mateix menor vulgui. Transcorregut un any, el menor podria, si vol, passar la meitat de les vacances amb el seu pare. En aquest cas l’Audiència avala que el menor pugui decidir quan veu el seu pare, ja que aquest havia estat anys sense veure el seu fill. S’argumenta que la manca d’interès del pare per relacionar-se amb el seu fill, havia provocat decepció en el menor i poc interès per reprendre el contacte amb el seu pare. Retreu al pare que s’excusés en la manca de relació amb el seu fill culpant a la mare, ja que si això hagués estat així, hauria d’haver interposat les demandes judicials necessàries per evitar-ho. La sentència diu clarament que el pare és l’adult i a ell li correspon l’habilitat o disposar de recursos suficients per reprendre el contacte amb el seu fill, avalant com dèiem un règim de visites on el fill decideix si vol veure al seu pare o no.

Aquesta sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona, va ser recorreguda en cassació i provocà el posicionament clar i nítid del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya en la sentència de 21 de maig de 2020, en el sentit de que un règim de visites no pot quedar en mans de la voluntat del fill. El TSJC recorda que l’art. 236-4 del Codi Civil de Catalunya estableix el dret de pares i fills a relacionar-se, un dret recíproc que no pot quedar en mans d’una sola de les parts. En concret explicita:
«Es tracta, doncs, d’un dret recíproc que pretén afavorir no només l’equilibri emocional dels progenitors sinó també el desenvolupament integral de la personalitat dels fills, per la via de potenciar unes relacions entre uns i altres normalitzades, freqüents i de qualitat. Lògicament, l’efectivitat d’aquest dret recíproc no pot deixar-se a la voluntat discrecional d’una de les parts i més quan es faculta el jutge perquè adopti “en tot cas, les mesures necessàries per a garantir l’efectivitat d’aquestes relacions personals” ( art. 236-4.3 CCCat).
La sentència recorda que en els casos més greus, on existeix un incompliment greu o reiterat dels deures dels progenitors pot acordar-se judicialment si fos necessari la privació o suspensió de la potestat parental, o fins i tot la supervisió per part de les xarxes socials. Estem parlant de supòsits com els previstos en els arts. 233-13 o 236-5.1 del CCC, en que els fills pateixin abusos sexuals o maltractament físic o psíquic o siguin víctimes directes o indirectes de violència familiar o masclista .

En el cas que comentàvem, el TSJC manifesta que la potestat parental del pare no va ser qüestionada, reconeixent-se el dret d’aquest a mantenir una relació personal amb el seu fill. La sentència recorreguda, simplement fixava un règim de visites que quedava totalment a la lliure voluntat del fill per una actitud irresponsable prèvia del pare. Segons el TSJC, aquesta circumstància implica que cal valorar com seran les relacions paternofilials, però això no implica que sigui el menor qui pugui decidir quan veurà al seu pare, doncs a un adolescent de 16 anys que es troba en ple procés de formació de la seva voluntat no se li pot carregar sobre les seves espatlles aquesta decisió.

En definitiva, tot i que cada cas és particular i sempre cal actuar en funció de l’interès superior del menor, sinó existeixen motius per privar o suspendre la potestat parental, sempre haurà de fixar-se un règim de visites amb concreció suficient per garantir que es podrà portar a terme. Qüestió diferent són les conseqüències derivades de l’incompliment del regim de visites per decisió del menor, punt que cal tractar en un altre post.

Autor de l’article: Marc Trayter Vilagran, Advocat. Fotografia del post via Flickr