La sostracció de menors. Jurisprudència.

Malauradament en els supòsits més conflictius de separacions en què hi han fills menors d’edat implicats, algunes parts actuen per la via de fet, mogudes per la tensió que el conflicte pot generar i prescindint de solucionar-lo, sinó tot el contrari, augmentant-lo.

Els incompliments més greus en dret de família es troben penalitzats, no només en l’impagament de la pensió d’aliments sinó també quan s’actua per la via de fet prescindint de les resolucions que s’hagin dictat. Ens referim a la sostracció de menors prevista en l’art. 225 Bis del Codi Penal.

Article 225 bis
215 1. El progenitor que sense causa justificada per fer-ho sostragui el seu fill menor s’ha de castigar amb la pena de presó de dos a quatre anys i inhabilitació especial per a l’exercici del dret de pàtria potestat per un temps de quatre a deu anys. Als efectes d’aquest article, es considera sostracció:
1r. El trasllat d’un menor del seu lloc de residència sense consentiment del progenitor amb qui convisqui habitualment o de les persones o institucions a les quals estigui confiada la seva guarda o custòdia.
2n. La retenció d’un menor amb incompliment greu del deure establert per resolució judicial o administrativa.

Es tracta de dos supòsits diferents, el primer implica traslladar el menor de domicili. Tot i que el Codi Penal no ho expressa literalment, s’entén que cal una resolució que atorgui la guarda a un dels dos progenitors. Així s’exposa per exemple en la Sentència de l’Audiència Provincial de Barcelona, secció 3ª, núm. 571/2009, de 16 de juny, que declara que “las conductas tipificadas en el art. 225 bis del CP deben situarse en el marco de una situación de crisis matrimonial regulada por una resolución judicial, no en una mera relación de hecho, lo que hace necesaria la existencia de una resolución judicial o administrativa que acuerde la custodia por uno de los progenitores, y no solo para el supuesto del núm. 2 del apartado 2 (retención), sino también para el supuesto del núm. 1 (traslado del menor), y ello aún cuando el legislador sólo exige de forma expresa la existencia de la citada resolución en el supuesto del segundo apartado, por cuanto dicha interpretación se desprende de la Exposición de Motivos de la Ley (…) que señala que resulta necesario prever una respuesta clara, distinta del delito de desobediencia genérico, para aquellos supuestos donde quién verifica la conducta de sustracción o de negativa a restituir al menor es uno de los progenitores, cuando las facultades inherentes a la custodia del menor han sido atribuidas legalmente al otro”.

Aquest és el sentit majoritari, també en sentències més recents. Però la sala penal de l’Audiència Nacional en la seva Sentència 10/2016, de 15 de març, considera que també pot aplicar-se aquest tipus penal encara que no existeixi una resolució judicial atribuint la custòdia, emparant-se en el Conveni sobre aspectes civils de la sostracció internacional de menors de 25/10/2008, el qual dona una definició legal de sostracció en que no exigeix aquesta resolució judicial prèvia, coincidint amb una interpretació literal de l’art. 225 Bis del Codi Penal.

Aquests dos criteris tenen rellevància pràctica, doncs no és tan infreqüent el supòsit de que un progenitor abandoni el domicili familiar i decideixi emportar-se amb ell els fills en comú, sense el consentiment de l’altre progenitor i sense que existeixi en aquest moment de la separació cap regulació judicial. Aquest és el supòsit que va resoldre l’Audiència provincial de Barcelona, secció 3ª, en la sentència núm. 1071/2012, de 19 de novembre on exposa que “se ha planteado si es posible subsumir en el primer apartado la conducta de aquel progenitor que, ante una situación de crisis en su relación de pareja, decide abandonar el domicilio con que compartía con el otro progenitor llevándose consigo al hijo menor de edad de ambos. A primera vista, la literalidad del precepto permite aplicar dicho tipo penal a supuestos como el presente, sin embargo, un análisis mas detenido de la situación nos lleva a la conclusión contraria (…) La aplicación al presente caso de dicho criterio jurisprudencial comporta, necesariamente, la desestimación del recurso de apelación interpuesto, toda vez que el mismo recurrente reconoce que durante el periodo de tiempo que menciona no existía ninguna resolución judicial que le hubiera atribuido la guarda y custodia de su hijo menor de edad”.

En el segon supòsit del tipus penal, ens trobem amb la retenció d’un menor amb incompliment greu del deure establert per resolució judicial o administrativa. L’adjectiu «greu», per indeterminat, ofereix dubtes de quan ens podem trobar davant de la comissió d’aquest delicte. Per tal de valorar la gravetat d’aquest incompliment, cal relacionar-lo amb les penes previstes, de 2 a 4 anys de presó, així ho fixava l’Audiència Provincial de Barcelona, secció 9ª, en la seva sentència núm. 627/2016, de 3 d’octubre: “dada la gravedad de las penas previstas (…) el requisito subjetivo del tipo no puede entenderse de otra forma que como la intención del autor de trasladar o retener al menor con voluntad de permanencia en tal situación, con la finalidad de alterar o pervertir el régimen de custodia legalmente establecido, privando al progenitor que lo tiene concedido de su disfrute y cumplimiento, en resumen, de hacer ineficaz, de incumplir el mandato judicial que lo imponía, con lo que ello conlleva y precisamente trata de impedir la nueva regulación que es la lesión que se causa al menor cuando se le priva de la comunicación y compañía con el progenitor con el que convive habitualmente o se incumple gravemente el mandato judicial o administrativo. Tanto la redacción de este segundo apartado, apelando al término “gravemente”, como el propio significado de la palabra ” sustracción “, que implica un apoderamiento definitivo, no caben (…) las actuaciones temporales(…)”.

Per tal de valorar que es «greu», ens remetem a un exemple resolt per l’Audiència Provincial de Girona, Secció 4a, Interlocutòria 144/2018 de 19/03/2018, on retenir el menor 15 dies durant les vacances d’estiu no es va considerar punible:

«Desde luego la compensación de unos días con otros, es decir, que el padre decida de alguna manera tomarse la justicia por su mano disfrutando de 15 días de visitas por todos aquellos de los que ha sido privado por la madre del menor, especialmente cuando no ha sido aprobada por un Juez, no nos parece tampoco un acto tolerable desde el punto de vista de la juridicidad. Ahora bien, tampoco nos parece que se produzca el delito de sustracción, (…)»

Autor de l’artícle Marc Trayter i Vilagran, advocat. Fotografia del Post obtinguda via Flickr.