skip to Main Content
Marc Trayter i Vilagran, Advocat per vocació desde 2003 Girona 619 475 337 marc@advocatgirona.cat

La doctrina Botin, la doctrina Atutxa i… la doctrina Infanta?

És sabut que un cop s’ha tingut coneixement d’un fet criminal, l’acció de la justícia per tal d’esclarir els fets comporta la instrucció d’una causa que pot desembocar en un judici i, eventualment, en una condemna.

Dins d’aquest sistema seran dos els jutges que intervindran: un per la instrucció de la causa i l’altra per la fase de judici, doncs s’ha entès que un mateix jutge podria no ser parcial pel dia del judici si portés mesos o anys tenint coneixement del fet (possiblement ja tindria una opinió formada abans del judici, buidant-lo d’importància). En tot cas, sempre haurà de mantenir-se una acusació que correspon al Ministeri Fiscal, però no en exclusiva, ja que també existeixen les figures de l’acusació particular (aquella que sosté la víctima-perjudicada d’un delicte) o l’acusació popular (aquella que pot sostenir un ciutadà qualsevol en defensa de la legalitat).

En el cas de la Infanta Cristina, aquesta distinció entre les tres formes d’acusació té gran importància ja que el Ministeri Fiscal s’ha manifestat obertament per l’arxiu de la causa. A qui li correspon el paper de víctima-perjudicat, la Hisenda pública, sembla no tenir interès en acusar a la Infanta quan en realitat té tot el potencial de l’Advocacia de l’estat al darrera. És tan sols l’acusació popular, que sosté un sindicat de policies amb “mans netes”, qui està mantenint la possibilitat de que la Infanta pugui ser algun dia condemnada. I és aquí on entren en joc les doctrines Botin i Atutxa, ambdues provinents del Tribunal Suprem. Tot i haver estat  imputats per causes diferents, tenien l’element comú que el Ministeri Fiscal no va presentar acusació, però si les acusacions populars personades. Pel cas d’Emilio Botin, el Tribunal Suprem va considerar que si el Ministeri Fiscal i la víctima-perjudicada del delicte no formulaven acusació, atent a la literalitat de l’art. 782.1 de la Llei d’Enjudiciament Criminal, l’acusació popular no podia forçar un judici. Pel cas de Juan María Atutxa, qui essent president nacionalista del Parlament Basc es va negar a complir amb una sentència que l’ordenava dissoldre un grup parlamentari abertzale, el Ministeri Fiscal tampoc va formular acusació contra ell, si bé el Tribunal Suprem va considerar que l’acusació que sostenia l’acusació popular era suficient atès que pel tipus de delicte que se l’acusava (en contra d’interessos generals i públics, no privats o individuals) l’acusació popular actuava com si es tractés de l’acusació particular, sense entrar en joc la literalitat de l’art. 782.1 de la LECrim. Finalment, Atutxa va ser jutjat i condemnat.

M’agradaria pensar que no arribarà a existir una tercera doctrina, la doctrina Infanta, que seria aquella que naixeria quan finalitzés la instrucció de la causa i ens trobéssim que tan per part del Jutge instructor com per la opinió pública, es considerés que existeixen indicis racionals de la comissió d’un delicte però que les mans netes d’aquest sindicat de policies no són suficients per formular l’acusació que el Ministeri Fiscal i l’Advocacia de l’estat han declinat presentar. Pel cas del Sr. Atutxa es va fer una interpretació que va superar la doctrina Botin, amb uns arguments que de mantenir-se podrien donar lloc a una doctrina Infanta que no creés sensació d’impunitat o arbitrarietat. La judicatura va realitzar un “esforç” per encausar al president d’un parlament, podria ara mantenir l’esforç per tal que si s’ha d’absoldre a la Infanta no fos per qüestions processals sinó de fons, en constar acreditada la seva innocència després d’un judici amb totes les garanties.

Personalment tan sols us puc repetir una gran frase:

“És difícil definir que és justícia i que és el dret, però és fàcil comprendre que són dos coses diferents.”

Back To Top
× Contacta!