Parentalitat paral·lela: com protegir els fills en casos de conflicte

Quan una parella amb fills decideix separar-se, l’ideal és establir un model de coparenting, és a dir, una col·laboració fluida i respectuosa en la criança, basada en la cooperació. Però la realitat és que, en alguns casos, la comunicació entre progenitors és tan conflictiva que resulta gairebé impossible. En aquests contextos, de relació tòxica entre progenitors ja sigui per culpa d’un o de tots dos, apareix un model alternatiu: la parentalitat paral·lela, coneguda en anglès com parallel parenting.

La parentalitat paral·lela és un estil d’exercir la paternitat i la maternitat que busca minimitzar el contacte entre progenitors, però mantenint alhora la implicació activa de tots dos en la vida dels fills. Cada progenitor s’encarrega de prendre les decisions quotidianes quan els menors estan amb ell o ella, sense necessitat de consultar constantment amb l’altre.

Aquest sistema es caracteritza per establir normes clares i estructurades: calendaris de visites detallats, canals de comunicació limitats (sovint per escrit, via correu electrònic o aplicacions específiques) i un acord previ sobre qüestions importants (qüestions de salut, elecció d’escola, etc.). D’aquesta manera, es redueixen els enfrontaments i s’ofereix als fills un entorn més estable i previsible. A Catalunya, per fer viable aquest model, és fonamental disposar d’un pla de parentalitat ben treballat, on es recullen tots els punts que s’han descrit. El Pla de Parentalitat funciona com una guia legalment estructurada que anticipa conflictes i estableix canals i normes clares per gestionar-los.

Un recurs pràctic molt habitual és establir que l’intercanvi dels fills es faci a l’escola. Així s’evita la presència d’un progenitor a casa de l’altre, reduint la possibilitat de trobades incòmodes i tensions. Aquesta pràctica és habitual en contextos de parentalitat paral·lela per disminuir l’exposició dels infants a moments d’estrès entre els seus progenitors.

Els avantatges principals de la parentalitat paral·lela són:

• Reducció del conflicte: en limitar el contacte directe, s’evita exposar els fills a discussions o tensions.
• Protecció emocional dels menors: els infants poden relacionar-se amb cada progenitor sense sentir-se atrapats enmig de disputes.
• Impuls de l’autonomia parental: cada pare o mare pot exercir el seu rol amb independència, dins del temps que li correspon.

Tot i això, també presenta reptes. La manca de comunicació pot generar incoherències en hàbits o rutines, i requereix un gran esforç d’autocontrol per respectar els acords sense caure en provocacions. En molts casos, la mediació o la intervenció judicial és necessària per establir un pla clar de parentalitat paral·lela.

En definitiva, la parentalitat paral·lela no és el model ideal, però sí una eina útil i realista en situacions de conflicte greu entre progenitors. El seu objectiu no és que els pares es reconciliïn, sinó que aprenguin a conviure amb una mínima interacció, assegurant que els fills segueixin tenint accés a tots dos progenitors en un entorn el més segur i saludable possible.