La imposició de costes en dret de família: Jurisprudència contradictòria.
Un dels mites segons el qual en procediments de dret de família no hi ha imposició de costes, a poc a poc, amb el pas del temps s’ha anat desnaturalitzant fins al punt actual.
Com és sabut, en la Llei d’Enjudiciament Civil regeix el criteri de venciment objectiu, segons el qual la part que vegi desestimada totes les seves pretensions en judici, assumirà les despeses que el procediment hagi ocasionat al vencedor, llevat que el cas presentés seriosos dubtes de fet o de dret.
A manca de previsió específica en matèria de costes pels procediments de família, jurisprudencialment està consolidada la doctrina que entén que l’ especial naturalesa que tracten els procediments de família, comporta com a norma la no imposició de costes.
Atès que per tal d’obtenir el divorci o la modificació de les mesures que regeixen un divorci és forçós interposar una demanda perquè es dicti la corresponent sentència, tradicionalment s’havia litigat amb el convenciment que no s’imposarien les costes a una sola de les parts. Però aquesta confiança ha anat minvant fins a l’evidència que els tribunals sí imposen costes en procediments de família en certes resolucions desestimatòries o en el cas de litigar amb abús de dret o temeritat, conceptes que, per la seva vaguetat, comporten que s’imposin costes processals en alguns casos de forma inesperada, resultant finalment que el mite de que en família no hi han costes no és cert.
En concret, per tal de certificar la fragilitat dels criteris per resoldre sobre la imposició de costes en els procediments de família, faig esment a dos sentències que en casos semblants prenen decisions diferents. La primera, de la secció 18ena de l’Audiència Provincial de Barcelona, de 25 de juliol de 2013, la qual revoca la decisió del jutjat de primera instància de no imposar les costes en un procediment de modificació de mesures i finalment les imposa. L’Audiència resol: “(…) El artículo 394 de la LEC que con dos excepciones recoge el principio del vencimiento objetivo es aplicable en los procedimientos de familia de tal manera que solo procede en caso de sentencia desestimatòria no imponer el pago de las costas en aquellos supuestos en los que concurran dudas de hecho y/o dudas de derecho.
En el caso de autos no concurren dudas de hecho ni tampoco de derecho. La falta de acreditación de circunstancias nuevas que justifiquen siquiera la valoración de la modificación instada conduce a que por aplicación del principio de vencimiento objetivo deban imponerse las costas del procedimiento a la parte actora cuyas pretensiones han sido totalmente desestimadas.”
En canvi, la Sentència de Secció 5ena de l’Audiència Provincial de Murcia, de 30 d’abril de 2013, realitza justament l’acció contrària. El jutjat d’instància havia condemnat en costes, un cop impugnada la imposició de costes pel condemnat, l’Audiència resol el següent: “… Planteados en los términos anteriores el debate en esta alzada, debe anticiparse que el recurso será estimado y dejada sin efecto la condena en costas impuesta en la primera instancia por ser contraria al criterio consolidado de esta sección en materia de procesos matrimoniales, criterio que además viene a coincidir con el mayoritario de la jurisprudencia menor. En los artículos que regulan los procesos matrimoniales no existe una concreta previsión sobre las costas, lo que determinaría en principio la aplicación del criterio del vencimiento objetivo del artículo 394, que rige para todos los procesos declarativos. Sin embargo, esta no es la realidad en los procesos matrimoniales. La SAP Castellón (1ª) de fecha 18 de marzo de 2004 , resume de forma muy adecuada cuales son los principios básicos en esta sede procesal: ” …el criterio que debe regir la imposición de costas procesales en los procesos de familia y/o matrimonio, con la sola excepción de los que versen en exclusiva sobre cuestiones patrimoniales, no será el criterio del vencimiento establecido en el artículo 394.1, sino el subjetivo de la temeridad o mala fe, en función de la especial naturaleza de las cuestiones sometidas a debate en todo proceso en el que se deciden hechos de indudable trascendencia personal como son el estado de las personas, el régimen de patria potestad, guarda y custodia de los hijos, que pueden ser aplicados incluso de oficio por el Juzgador, que normalmente conllevan la ausencia de imposición de costas a ninguna de las partes en litigio, salvo que por su actuación sea temeraria o contraria a la buena fe, lleven al Juzgado a su imposición a la parte que se conduce de esta manera en el proceso”.
Així doncs, ja sigui seguint criteris restrictius en la imposició de costes, imposant-les tan sols pel cas de litigar amb temeritat o mala fe, o bé seguint criteris més amplis, com el criteri de que s’imposaran sempre que es dicti una sentència desestimatòria a no ser que existeixin dubtes fonamentats sobre els fets o de dret, el mite de que en família no existeix imposició de costes no és cert, tot i que la praxis diària el continua mantenint en vida.
Autor: Marc Trayter i Vilagran. Advocat.
