Marc Trayter i Vilagran, Advocat per vocació desde 2003 Girona 619 475 337 marc@advocatgirona.cat
Parelles De Fet I La Seva Voluntat

Parelles de fet i la seva voluntat.

La realitat social actual ens ensenya que són múltiples les formes de família possibles i que la convivència en parella fora del matrimoni es concep amb tota naturalitat, sense els prejudicis que existien no fan tants anys.

Sembla pacífica l’afirmació que majoritàriament els membres d’una parella de fet no es preocupen dels efectes jurídics que la seva convivència comporta o pot comportar. No obstant això, la constant equiparació en diferents supòsits entre matrimoni i parella de fet (dret a no declarar en contra del marit o convivent en un judici, possibilitat de subrogar-se en un contracte de lloguer…) fan plantejar els efectes legals que socialment cal reconèixer a la convivència more uxorio.

A nivell estatal no existeix una llei de parelles de fet, de manera que pel cas de ruptura o fi de la convivència no es produiria cap efecte. En canvi, són diferents comunitats autònomes les que sí han legislat sobre parelles de fet i, en concret, en el llibre II del Codi Civil de Catalunya (CCC) es regula la convivència estable de parella. D’acord amb l’actual art. 234-1 del CCC, són tres les possibilitats de constitució legal d’una parella de fet:

1.- Convivència anàloga a la matrimonial durant més de dos anys ininterromputs.

2.- Convivència anàloga a la matrimonial amb descendència comuna, sense cap requisit temporal.

3.- Si es formalitza la relació en escriptura pública.

Si bé la parella que acudeix al notari mostra la seva voluntat expressa de constituir-se com a parella de fet, el cert és que pels supòsits de  mera convivència anàloga  a la marital es produeixen els mateixos efectes legals sense que la parella s’hagi manifestat sobre si aquests efectes són volguts o no. A diferència del legislador català, el legislador estatal ha entès que si una parella opta per no contreure matrimoni, aquesta està optant per deixar al marge del dret la seva convivència.

Davant d’aquesta contradicció entre un plantejament i l’altre, un que no concedeix efectes jurídics a una convivència que mai ha expressat quina és la seva voluntat, i l’altre que disposa efectes legals a la mera convivència anàloga a la marital, principalment, per protegir el convivent més vulnerable pel cas de ruptura corregint els desequilibris econòmics que la convivència hagués pogut produir acostant l’extinció d’una parella de fet a un divorci, s’ha pronunciat el Tribunal Constitucional en la seva darrera sentència de 23 d’abril de 2013.

Aquesta sentència, en realitat, resol un recurs d’inconstitucionalitat interposat contra la Llei Foral 6/2000, de 3 de juliol, per a la igualtat jurídica de les parelles estables de la Comunitat de Navarra. El Tribunal Constitucional s’ha posicionat a favor d’un sistema en que prima la voluntat de sotmetre’s a una norma més que a la necessitat de que l’ordenament jurídic protegeixi al convivent desafavorit, anul·lant l’art. 2.3 de la referida llei foral que disposava l’existència d’una parella de fet sempre que ‘hayan convivido un período ininterrumpido de un año, salvo que tuvieran descendencia comun, en cuyo caso bastará la mera convivencia’.

En concret, la sentència exposa: “Supondría una “contradictio in terminis” convertir en “unión de derecho” una relación estable puramente fàctica integrada por dos personas que han excluido voluntariamente acogerse a la institución matrimonial, con su correspondiente contenido de derechos y obligaciones” (…) “En consecuencia, hemos de concluir que la regulación discutida responde básicamente a un modelo imperativo bien alejado del regimen dispositivo que resultaría acorde con las características de las uniones de hecho y las exigencias del libre desarollo de la personalidad recogidos en el art. 10.1 CE”.

El Tribunal Constitucional considera contrari a l’autonomia de la voluntat l’art. 2.3 de la  Llei Foral 6/2000, declarant-lo inconstitucional. Aquesta circumstància no té efectes directes sobre la normativa catalana ja que no ha estat impugnada ni era objecte de recurs però ningú pot obviar que el redactat de l’art. 234-1 del CCC és coincident amb un precepte declarat inconstitucional, de manera que en breu podrem comprovar l’afectació que aquesta sentència tindrà també a Catalunya.

Fotografia de Bertknot via Flickr (CC BY-SA 2.0)

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información.plugin cookies

ACEPTAR
Aviso de cookies