Divorci i fills majors d’edat incapacitats.

Habitualment en un divorci o separació en què s’han de prendre mesures o acords relatius a fills en comú, la seva edat és determinant. Si són menors d’edat s’haurà d’establir un sistema de guarda i custòdia, mentre que si són majors d’edat, l’únic element a valorar és si s’han emancipat econòmicament per tal de fixar o no una pensió d’aliments. Però quan el fill en comú té una discapacitat intel·lectual, aquests criteris trontollen.

Complir 18 anys per una persona amb discapacitat intel·lectual no implica emancipar-se dels pares ni poder fer una vida independent, d’aquí que en cas de Divorci la jurisprudència tracta als fills amb discapacitat intel·lectual com si fossin menors d’edat. La sentència de la secció segona de l’Audiència provincial de Girona 487/2017 de 12 de desembre de 2017 ho explicita clarament: “(…) Es recolza també en la legislació esmentada en la Sentència de 30 de maig de 2012, apreciant que en ambdues subjau, com a doctrina jurisprudencial, l’equiparació dels fills majors d’edat discapacitats amb els menors.”.
La sentència de la sala Primera del Tribunal Suprem 547/2014 de 10 d’octubre de 2014 també explicita amb claredat: «A la STS, núm. 325/2012, de 30 de maig de 2012, citada per la part recurrent, es fixa com doctrina que els fills incapacitats han de ser equiparats als menors per ser també el seu interès el més necessitat de protecció.»

En conseqüència, per tal d’atorgar protecció al fill en comú amb discapacitat intel·lectual, el jutge o els pares de comú acord hauran de prendre les mesures que siguin escaients, prescindint de la seva edat. Aquest element té especial transcendència en el moment de decidir sobre l’atribució de la guarda i custòdia, l’atribució del domicili familiar o l’establiment d’una pensió d’aliments, ja que aquestes mesures es determinen habitualment pensant que són temporals mentre que per un fill amb discapacitat intel·lectual perduren indefinidament.

Pensió d’aliments i fills amb discapacitat.

Com hem apuntat, la pensió d’aliments no s’extingeix pel fet de ser menor o major d’edat sinó per l’emancipació econòmica del fill en comú, sempre que no li sigui imputable a ell mateix mantenir-se en una situació precària econòmicament.

Si qualsevol persona té dret a mantenir un cert nivell de vida, el fet de patir una discapacitat no ha de ser motiu per no gaudir d’aquest nivell. Si amb els ingressos propis de la persona incapacitada no es pot garantir el seu sosteniment, subsisteix l’obligació de pagar una pensió d’aliments. Parlem del supòsit d’una persona amb discapacitat intel·lectual que rep una ajuda o pensió, però que aquesta és insuficient per atendre les seves necessitats.

Ens remetem de nou a la sentència de la sala Primera del Tribunal Suprem 547/2014 de 10 d’octubre de 2014: «La sentència d’instància, tot contemplant la situació de minusvalidesa de cada fill, contravé la doctrina jurisprudencial ja que ofereix un tractament com si de majors d’edat es tractés, per acudir a arguments contundents però poc matisats: tenir ingressos propis i no haver demostrat complidament que la seva minusvalidesa els impedeixi incorporar-se al mercat laboral.
Respecte dels ingressos cal ponderar la finalitat dels mateixos, ja que la Convenció reconeix el dret de les persones amb discapacitat a un nivell de vida adequat per a ells i les seves famílies, la qual cosa inclou alimentació, vestit i habitatge adequat i a la millora contínua de les seves condicions de vida; del que s’infereix que la pensió no contributiva per minusvalidesa no pot desplegar els mateixos efectes que la que correspongui als fills en situació normalitzada.
La pensió no contributiva podrà tenir projecció a l’hora de quantificar la pensió en relació amb les possibilitats de l’obligat, però “per se” no pot conduir, com es recull en la sentència recorreguda, a una “extinció” de la pensió per tenir l’alimentat “ingressos propis”. No podem obviar la situació de precarietat del nucli familiar (mare i fills) que detalladament recull la sentència de la primera instància. »

Autor de l’article Marc Trayter Vilagran, advocat. Fotografia extreta via FLICKR.